Hi ha pocs llocs en què la màgia de l’espai tengui tanta importància a l’hora d’arrodonir un espectacle com els jardins de Can Sabater. Just traspassar la porta, ja saps que aquella nit serà especial.
L’aroma d’un jardí en què hi pesen els anys, una copa de vi de Binissalem, els ocells a punt de colgar-se i la lluna gairebé plena conformen l’escenari d’un concert que promet dur-nos a diferents països, conèixer diferents llengües i treure el millor que duim dedins.
La veu dolça d’Irina Cotseli ens saluda en català. Fa un parell d’anys que viu a Mallorca i es defineix com una immigrant grega amb accent francès, que als sis anys ja vivia a Suïssa; al seu costat, Christian HoelSkjonhaug, un noruec també enamorat de l’illa, comença a assajar els primers acords.
De cop, ens veiem immergits enmig de la dictadura grega, Mikis Theodorakis, un dels músics i compositors que més ha fet per la cultura del seu país, versionant grans poetes, barrejant la música clàssica amb la tradicional i, fins i tot, des del seu vessant polític, n’és el protagonista. La influència de Debussy i de Ravel es farà notar en les següents cançons, al·legories totes elles d’un paisatge mediterrani en què la mar, la lluna, els arbres..., evoquen un paisatge enyorat. Cotseli deixa el grec i passa ràpidament a cantar una cançó tradicional Noruega que parla del que se sent quan la llum va perdent intensitat a mida que s’acosta el llarg hivern, HoelSkjonhaug, somriu, per ventura un record s’ha creuat en el camí. Ràpidament, arribam a França, Jacques Brel, Barbara, Édith Piaf i Michèle Bernard ens fan creure que l’amor és possible i acabam a Mallorca amb La dama de Mallorca. Ha estat un viatge ràpid, però intens, per cultures diferents, ritmes que han evolucionat i ens han tocat l’ànima, demostrant-nos el que Irina i Christian defensen profundament: la música és música, sense categories, sense etiquetes. Ells que vénen de dos mons musicals diferents, n’Irina del clàssic i en Christian del jazz i l’electrònica, han sabut com arribar al punt de trobada i oferir-nos un magnífic concert amb Cançons d’una mar oberta.
Poc a poc el jardí ha quedat buit i sense rastre del nostre pas, els darrers que ens negàvem a partir fent el darrer glop i la darrera xerradeta ja no hi som. De cop, la claror de la lluna ha il·luminat els xiprers del jardí i d’entre les pedres han començat a sortir els sons amagats, gairebé imperceptibles, d’aquests deu anys de La Lluna en vers.